El cos humà

Trenta-dues cadires blanques
en un vell menjador,
i una vella xerraire
que els raspalla la pols.

boca

Un jardí ple de flors blanques
amb un jardiner encarnat;
mai no hi plou i mai no hi neva
però sempre està mullat.

boca / dents / llengua

Una capelleta
plena de genteta
i un capellà enmig
que predica sempre.

boca / dents / llengua

Tu en portes, te’l toques,
te’l saps arreglar,
però encara que ho vulguis
no els podràs comptar.

cabells

Cent i una lletra
mil i una vocal
a tots ens fa falta
per a caminar.

cama[1]

A dalt del pi
n’hi ha un molí,
al dalt del molí
hi ha dues fonts,
després de les fonts
hi ha dos miralls
i una placeta
que hi corren tots els cavalls.

cap

Un camp sembrat,
sota del camp
una plaça,
sota la plaça
dos mirallets,
sota els mirallets
dues fonts,
i sota de les fonts
un convent de monges blanques
i un frare xerraire.

cap, el front, els ulls, els forats del nas, la boca i les dents, la llengua

Qui ho té negre,
qui ho té blanc,
qui en té un pam,
qui ni en té tant.

cara

Un convent de monges blanques,
dos frares que les tanquen,
dos miralls que les miren
i dos degotalls que ragen.

cara, les dents, els llavis, els ulls, el nas

No veu el que és
i si ho veiés
deixaria d’ésser el que és.

cec

Dins una capsa, ben tancat,
faig ballar la humanitat.

cervell

El qui no en té és mala gent.
El qui el té bo és un sant.
Mai es veu. Tothom el sent.
Qui fa versos en fa esment,
i gràcies a ell anem tirant.

cor

D’un home em varen treure
per fer una cosa bona.
Em compren a la tenda
i en té tota persona.

costella

Tinc una flor
que tot l’any fa olor.

cul

Trenta cavalls en una muntanya roja;
mai no estan quiets i els tens a la boca.

dents

Ells i elles barrejats
estan a dintre tancats,
el que hi arriba a entrar
el fan anar d’aquí enllà
i a mossegades l’acaben de destrossar.

dents i els
queixals

Quines són les dents que més tarden a eixir?

dents postisses

Deu arbrets arrenglerats
i de roques coronats.

dits

Què és el que es té a la mà
quan es menja bacallà?

dits

Un llarguet,
dos més baixets,
un més xicotet
i l’altre més grosset.

dits

Una pregunta vull fer.
A vore qui em contestarà.
A les mans que és el que hi ha,
quan es menja un tros de pa?

dits

Cinc són els bous que menen la rella;
el camp és blanc la llavor és negra.

dits, la ploma,
el paper i la tinta

En què s’assembla un carrer arruixat a un mort?

en que no té pols

Què és el que fan amb el temps,
xics i grans, pobres i rics,
tant si és home com si és dona,
si és casat com si és fadrí?

envellir

Naix cantant
i mor a l’instant.

estornut

Les dones en tenen
però els homes no,
i hi fan servir elles
com a penjador.

forat de les
orelles

Endevina, endevinalla,
quin és el cuc que pica la panxa?

gana

Qui és aquella que no està contenta fins que la mate?

gana

Quin és l’animal que primer
camina a quatre cames,
després amb dos
i, finalment, amb tres?

home

Un meló amb set forats,
amb una canya agafat;
una caixa i quatre canyes,
a cada canya cinc puntes.

home

L’un es creu ser superior,
l’altre ser inferior creu;
no es diuen res i s’estimen
i es besen cada moment.

llavis

Soldats de marfil la guarden
en una humina presó,
i, malgrat això, per ella
es revoluciona el món.

llenga

Hi ha qui la té llarga,
hi ha qui la té curta,
hi ha qui la té neta,
hi ha qui la té bruta.

llengua

Una senyora molt ensenyorada,
que sempre va en cotxe
i sempre està mullada.

llengua

En té l’home, en té la dona
i en tenen els animals;
els infants de llet em criden;
sóc de paper i de carn.

Dues germanes. Una, traçuda.
L’altra, tonta, però ajuda.

mans

Tant serveixo per menjar,
com serveixo per tocar,
com per cridar el vigilant,
com per aplaudir un cantant.

mans

Sóc tan petit, tan petit,
que no se’m veu la figura;
porto grans enfermetats
i mato aquell que no es cura.

microbi

Ningú a mon poder s’escapa,
tant si és jove com si és vell,
sia dona, rei o papa,
sucumbeix a mon coltell.

mort

Una dona vella i seca
que per on va sempre pesca.

mort

Encara que no sóc trompeta
jo sono igual que si ho fos,
i no sóc cap escopeta,
encara que tinc dos canons.

nas

Tinc dos forats
que em donen vida,
si els tinc tapats
força m’empipa.

nas

Dues noies tafaneres,
bellugadisses, inquietes,
que quan ve la nit s’amaguen
darrera les cortinetes.

ninetes dels ulls

Què és el que tots fan quan es desperten?

obrir els ulls

Què és que s’aplega més amb el nas que el cabàs?

olor

El camp és blanc,
la llavor és negra;
cinc són els bous
que menen la rella.

paper / llapis / dits / escriure

Què és el que es pot guardar
després d’haver-ho donat?

paraula

Quina és la lletra més tonta?

pe-rruca

Què és això que vola sense tenir ales?

pensament

Què és la cosa més subtil,
que penetra a tot arreu,
que estant molt lluny de mi
pots posar a sobre meu?

pensament

Tu, que pretens entenent,
me sabràs endevinar
què és que més via fa
que es llamp, sa vista i es vent?

pensament

A veure qui ho endevina,
per què el senyor duu barret,
i porta gorra el vailet
i el pagès duu barretina.

per tapar-se el cap

Comença rient,
acaba plorant,
i venç al nano
i al gegant.

pessigolla

En tinc però me les han de fer.

pessigolles

Ix cantant, fa tururut
i de tots és mal rebut.

pet

No és carn
ni és peix
i piula quan neix.

pet

Tinc uns ulls que no hi veuen,
i plantes, sense ser jardí;
ara, tu, lector, barrina,
que més clar no t’ho puc dir.

peus

Quina és la planta
que no es planta
i un gran fruit aguanta.

planta dels peus

Ningú em veu i ningú em toca,
i amics, parents i demés
m’envien de l’un a l’altre,
perquè no els hi costo res.

record

Quina cosa fa tot l’any
tota persona que viu,
que es deixa veure a l’hivern
i no es pot veure a l’estiu?

respiració

Què t’estimes més,
set forats al cap
o un eixem d’abelles al cul?

set forats al cap, perquè ja hi són

Mentre tu dorms, jo treballo.
Tan prompte faig com desfaig.
Et faig pobre, ric et faig.
Canto, ploro, ric i ballo.

somni

Dalt del pi hi ha un molí,
dalt del molí hi ha dues fonts,
dalt de les fonts hi ha dos miralls
dalt dels miralls hi ha una placeta
on corren tots els cavalls.

tronc humà,
boca. Forats del nas, ulls, front, paràsits.

Redó i tallat
i amb pèls al costat.

ull

Dues capsetes menudes
que obren i tanquen alhora,
i a dins guarden una nina
que mai no surt a fora.

ulls

Quins van ésser els primers
que van veure el mar?

ulls

És una cosa potenta
que sense cames ni ales
corre, vola i atravessa
abres, rius, mars i muntanyes.

veu

Tots ne tenim
ningú la veu
i el que no en té
no diu mai re.

veu

Tothom m’estima, tothom em vol.
Hi ha qui no em dóna gaire valor.
Altres procuren guardar-me molt
i tots em tenen fins a la mort.

vida

Una cosa, cosa,
que és dolça i amarga,
que com més s’escurça
més s’allarga.

vida

Per més que l’enviïs lluny
sempre la tens en els ulls.

vista

Bibliografia

Amades, Joan (1979). Folklore de Catalunya. Cançoner. Barcelona: Selecta. Biblioteca Perenne”.

Bassols, Margarida (1994). Endevinaller. València: Eliseu Climent, editor. “L’Estel (Tres i Quatre)”.

Castellví Cerdà, Joan (1956). Cinc-centes endevinalles. Barcelona: Edicions “ELER”.

Correig, M.; Cugat, L.; Rius, M. D. (1986). Una capseta blanca que s’obre i no es tanca. Barcelona: Graó. “Guix, 7”.

El llibre de les endevinalles (1921). Barcelona: Biblioteca Bonavia. Salvador Bonavia, llibreter.

Martí Adell, Cristòfor (1991). Les nostres endevinalles. València: Edicions del Bullent. “Esplai juvenil”.

Salvà, Francesc (1983). Recull d’endevinalles. Barcelona: Salvatella. “Una mica de tot”.

Serra i Boldú, Valeri (1922). Enigmística popular. Endevinalles i altres jocs d’esperit. Barcelona: Políglota. “Minerva. Col·lecció popular dels coneixements indispensables”.


[1] Juga amb el valor de les consonants C (cent) i M (mil) en la numeració romana.