Les eines

Sóc molt senzilla,
no sé parlar,
però jo als homes
faig barrina.

barrina

Quan va al camp
mira a casa
quan va a casa
mira al camp.

càvec

Forma el meu cap una lletra,
no tinc boca però tinc dents
que mosseguen i no mengen;
veiam si m’endevineu.

clau

Petita com una rata,
com un lleó guarda la casa

clau

Què és això?
Quan la fico i quan la trec
ella en fa catric-catrec.

clau

Xicoteta com una rateta
i guarde la casa
com una lleoneta.

clau

Roda per amunt,
roda per avall,
grinyolant sempre
amb molt afany.

corriola

Crida a la muntanya
i calla a casa.

destral

Va al prat i no menja,
va al riu i no beu,
i sempre du la boca oberta.

esquellot

Puc semblar mora,
però sóc cristiana.
M’estima i venera
la gent hortolana.

falç

Què enganxa més que un ganxo?

dos ganxos

Clic! i és clar;
clic! i és fosc.
Si no ho endevines
ets un gran talòs.

interruptor elèctric

Jo ho dic,
jo ho torno a dir
i no saps el que vull dir.

jou

No és més que un tros de martell
i pica amb més força que ell.

mall

Mentre estigui pansida
no hi ha por que passi res.
Quan vegis que es posa tiesa
és senyal de mullader.

mànega d’aigua

Per més que sóc corda i home,
certament dec declarar
que primer vinc de la mar,
com també he vingut de Roma.

maroma

Tinc el cos de fusta
i de ferro el cap,
i la meva feina
s’enclou a picar.

martell

Quina és aquella coseta
que sempre menja per baix
i s’ho treu per l’esqueneta?

ribot

Té dents i no te boca,
i quan menja escup.

serra

Dos anells t’has de posar,
si vols fer-me treballar.

tisores

Dues puntes al cap,
dos ulls als peus;
i per fer-los treballar
el ulls se li han de tapar.

tisores

Encara no obro la boca
que ja se’m veuen les dents,
i quan clavo queixalada
no deixo pas res sencer.

tisores
(es)tisores

Quan em volen fer servir,
els ulls m’han de tapar,
i la meva obligació
consisteix a mossegar.

tisores
(es)tisores

Sóc un monstre especial:
només tinc dents i orella
mai no tinc ni un sol queixal.

xerrac

Bibliografia

Bassols, Margarida (1994). Endevinaller. València: Eliseu Climent, editor. “L’Estel (Tres i Quatre)”.

Castellví Cerdà, Joan (1956). Cinc-centes endevinalles. Barcelona: Edicions “ELER”.

Correig, M.; Cugat, L.; Rius, M. D. (1986). Una capseta blanca que s’obre i no es tanca. Barcelona: Graó. “Guix, 7”.

El llibre de les endevinalles (1921). Barcelona: Biblioteca Bonavia. Salvador Bonavia, llibreter.

Escoles Nacionals de Sant Josep (1985). Endevinetes. Eivissa: Barcelona: Institut d’Estudis Eivissencs. “Col·lecció “Nit de Sant Joan”.

Martí Adell, Cristòfor (1991). Les nostres endevinalles. València: Edicions del Bullent. “Esplai juvenil”.

Salvà, Francesc (1983). Recull d’endevinalles. Barcelona: Salvatella. “Una mica de tot”.

Serra i Boldú, Valeri (1922). Enigmística popular. Endevinalles i altres jocs d’esperit. Barcelona: Políglota. “Minerva. Col·lecció popular dels coneixements indispensables”.