La música i els instruments

Té la panxa arrugada,
és un gran bufador;
sentiràs com gemega
si li toques un botó.

acordió

Tinc la panxa com un timbal;
coll llarg sens ser girafa;
per cantar em van rascant
amb una punxa a la panxa.

banjo

A qui peguen més fort
com més alegria es té?

campana

Gall gallaret,
canta dalt d’una paret,
mai es lleva i no té fred.

campana

Quin és l’instrument de corda
més fàcil de tocar?

campana

Sóc un instrument de corda
que fa riure i fa plorar,
com que en tinc una de sola
la canalla em sap tocar.

campana

Una jaia veia veia,
que només té una dent;
en ser que es posa a cridar
replega tota sa gent.

campana

Una vella amb una dent
fa córrer tota la gent.

campana

Per a fer ballar sardanes
jo em pinto sol en la feina,
i no hi ha cap instrument
que parli amb tanta franquesa.

car-i-net

Panxa per panxa,
forat per forat,
i amb sa remenadissa
fan tracatatrac.

castanyoles

Què és una cosa que per fer-la parlar se li ha de bufar es cul?

corn

Em fan els paletes,
fusters i enginyers,
músics i arquitectes,
marins i barbers.

escala

Sóc de fusta i els meus nervis
a tothom fan bellugar
quan se’m posen a la falda
i em comencen a gratar.

guitarra

Tinc la panxa buida,
me la lliguen amb cordes
i em poso a cantar
si algú me les toca.

guitarra

Sóc la més encisadora,
dones i homes faig juntar.
Els que tenen gust em toquen
amb les peces a la mà.
El nom de peça se’m dóna,
sóc la il·lusió del jovent,
i el que a mi no m’endevini
és ben segur que no hi sent.

música

Quan obro la boca ensenyo
blanca i fina dentadura,
i així que a parlar em poso
totes les dents em belluguen.

piano

Tinc a la boca
una dentadura,
em poso a cantar
si les dents em belluguen.

piano

Ring-ring va,
ring-ring torna.

picarol

Cantem boniques cançons
si ens toquen nostres esquenes,
i anem vestides de blanc
i anem vestides de negre.

tecles del piano

Sóc fill d’una cabra;
em pega el meu amo,
i tothom tremola
sempre que jo mano.

timbal

Un forat escandalós
que viu d’un altre forat
i no deixa dormir el soldat.

trompeta

Un líquid que és bo per beure
i un altre per amanir
formen un instrument
que dóna goig de sentir.

violí

Xic i petit
sóc el rei del partit.

xiulet

Bibliografia

Amades, Joan (1979). Folklore de Catalunya. Cançoner. Barcelona: Selecta. Biblioteca Perenne”.

Bassols, Margarida (1994). Endevinaller. València: Eliseu Climent, editor. “L’Estel (Tres i Quatre)”.

Castellví Cerdà, Joan (1956). Cinc-centes endevinalles. Barcelona: Edicions “ELER”.

Correig, M.; Cugat, L.; Rius, M. D. (1986). Una capseta blanca que s’obre i no es tanca. Barcelona: Graó. “Guix, 7”.

El llibre de les endevinalles (1921). Barcelona: Biblioteca Bonavia. Salvador Bonavia, llibreter.

Escoles Nacionals de Sant Josep (1985). Endevinetes. Eivissa: Barcelona: Institut d’Estudis Eivissencs. “Col·lecció “Nit de Sant Joan”.

Martí Adell, Cristòfor (1991). Les nostres endevinalles. València: Edicions del Bullent. “Esplai juvenil”.

Salvà, Francesc (1983). Recull d’endevinalles. Barcelona: Salvatella. “Una mica de tot”.

Anuncis