La música i els instruments

Té la panxa arrugada, és un gran bufador; sentiràs com gemega si li toques un botó.	acordió
Tinc la panxa com un timbal; coll llarg sens ser girafa; per cantar em van rascant amb una punxa a la panxa.	banjo
A qui peguen més fort com més alegria es té?	campana
Gall gallaret, canta dalt d’una paret, mai es lleva i no té fred.	campana
Quin és l’instrument de corda més fàcil de tocar?	campana
Sóc un instrument de corda que fa riure i fa plorar, com que en tinc una de sola la canalla em sap tocar.	campana
Una jaia veia veia, que només té una dent; en ser que es posa a cridar replega tota sa gent.	campana
Una vella amb una dent fa córrer tota la gent.	campana
Per a fer ballar sardanes jo em pinto sol en la feina, i no hi ha cap instrument que parli amb tanta franquesa.	car-i-net
Panxa per panxa, forat per forat, i amb sa remenadissa fan tracatatrac.	castanyoles
Què és una cosa que per fer-la parlar se li ha de bufar es cul?	corn
Em fan els paletes, fusters i enginyers, músics i arquitectes, marins i barbers.	escala
Sóc de fusta i els meus nervis a tothom fan bellugar quan se’m posen a la falda i em comencen a gratar.	guitarra
Tinc la panxa buida, me la lliguen amb cordes i em poso a cantar si algú me les toca.	guitarra
Sóc la més encisadora, dones i homes faig juntar. Els que tenen gust em toquen amb les peces a la mà. El nom de peça se’m dóna, sóc la il·lusió del jovent, i el que a mi no m’endevini és ben segur que no hi sent.	música
Quan obro la boca ensenyo blanca i fina dentadura, i així que a parlar em poso totes les dents em belluguen.	piano
Tinc a la boca una dentadura, em poso a cantar si les dents em belluguen.	piano
Ring-ring va, ring-ring torna.	picarol
Cantem boniques cançons si ens toquen nostres esquenes, i anem vestides de blanc i anem vestides de negre.	tecles del piano
Sóc fill d’una cabra; em pega el meu amo, i tothom tremola sempre que jo mano.	timbal
Un forat escandalós que viu d’un altre forat i no deixa dormir el soldat.	trompeta
Un líquid que és bo per beure i un altre per amanir formen un instrument que dóna goig de sentir.	violí
Xic i petit sóc el rei del partit.	xiulet

Bibliografia

Amades, Joan (1979). Folklore de Catalunya. Cançoner. Barcelona: Selecta. “Biblioteca Perenne”.

Bassols, Margarida (1994). Endevinaller. València: Eliseu Climent, editor. “L’Estel (Tres i Quatre)”.

Castellví Cerdà, Joan (1956). Cinc-centes endevinalles. Barcelona: Edicions “ELER”.

Correig, M.; Cugat, L.; Rius, M. D. (1986). Una capseta blanca que s’obre i no es tanca. Barcelona: Graó. “Guix, 7”.

El llibre de les endevinalles (1921). Barcelona: Biblioteca Bonavia. Salvador Bonavia, llibreter.

Escoles Nacionals de Sant Josep (1985). Endevinetes. Eivissa: Barcelona: Institut d’Estudis Eivissencs. “Col·lecció “Nit de Sant Joan”.

Martí Adell, Cristòfor (1991). Les nostres endevinalles. València: Edicions del Bullent. “Esplai juvenil”.

Salvà, Francesc (1983). Recull d’endevinalles. Barcelona: Salvatella. “Una mica de tot”.

---