Relació endevinalla popular-llenguatge poètic

Josep Llussà

Definició d’endevinalla

Com a punt de partida, una definició d’endevinalla, la que en va fer Joan Amades:

Entenem per endevinalla tota proposició de caràcter enigmàtic, en l’enunciat de la qual hom dóna alguna característica o condició de l’objecte enigmístic, sovint en termes metafòrics i paradoxals.

Elements clau de la relació endevinalla popular-llenguatge poètic

Amb aquesta definició ja tenim mínimament contextualitzada l’endevinalla, de manera que podem entendre que aquesta forma part de l’enigmística metafòrica de la literatura popular, de caràcter oral.

L’enigmística de transmissió oral es remunta a temps molt remots i es troba en molt diverses cultures. De fet, en un principi l’enigma constituïa un alt grau de saviesa i enginy. Mitjançant el plantejament d’enigmes es decidien grans afers de diferent ordre social, que podien anar des de casoris a herències de riqueses, passant per mil qüestions que els estaments poderosos o cultes plantejaven a algun aspirant a alguna cosa. La literatura escrita també s’ha fet ressò d’aquesta herència oral tant en literatura elitista a l’abast de pocs al principi com en més popular més endavant. Primerament eren els savis, els sacerdots i els filòsofs els qui recorrien a l’enigma i més endavant s’extengué, entre representants diversos propers al poble.

L’inici de l’enigma és antic i es troba tant en cultures molt primitives com en algunes de les civilitzacions antigues considerades més avançades.

Ens trobem que les endevinalles populars tal com les entenem o coneixem són hereves de molt antigues formes de llenguatge simbòlic d’aquelles cultures primitives i de les civilitzacions avançades. I són hereves també de la poetització de conceptes molt antics. No és estrany, doncs, que moltes endevinalles tinguin com a temes aspectes de la natura en un sentit ampli. Provenen dels lògics referents que l’entorn proporcionava a l’ésser humà en l’antiguitat. I molts dels referents naturals no se sabien explicar si no era mitjançant símbols que els relacionessin amb coses conegudes. Amb un llenguatge ja més evolucionat la poetització ajudava també a establir relacions.

Fins aquí ja hem trobat una primera relació de l’endevinalla amb el llenguatge poètic: la necessitat d’expressar imaginativament, primerament en l’enigma antic. Hi aprofundirem una mica més avall. Podem anomenar aquesta relació com a relació 1.

Una altra relació fonamental endevinalla-llenguatge poètic és l’ús del vers com a factor afavoridor de la memòria. Tant del qui diu l’endevinalla com del qui l’escolta. També hi aprofundirem breument més avall. Podem anomenar aquesta relació com a relació 2.

Relació 1

Com es pot deduir del que hem comentat suara del que anomenem Relació 1, els orígens enigmàtics de l’endevinalla li han atorgat un gran sentit poètic, més que en cap altra classe de literatura popular. I parlar d’orígens enigmàtics vol dir parlar de l’antigor, vol dir remetre´ns a un temps en què les idees considerades cultes es transmetien en forma versificada. Els coneixements diversos es transmetien en vers, perquè així es creia més culte. I es creia més culte perquè el vers introduia un element treballat, no a l’abast de qualsevol. La prosa quedava com a cosa de nivell poc elevat. Així com els antics creadors d’enigmes ho feien en vers, els primers científics transmetien coneixements en vers. Així ho feien fins i tot els matemàtics!

Relació 2

Hem apuntat unes línies més amunt aquesta segona relació entre l’endevinalla popular i la poesia. De fet, tot i que amb el temps l’endevinalla es va fent realment popular i pren distància amb els cultes enigmes de l’origen de l’enigmística, l’element versificador es manté. I per dues raons:

El llegat de la tradició. Tot i que ara no es tracta de simbolitzar elements desconeguts, difícils d’expressar en mots que de fet ni existeixen per definir molts dels elements, queda com herència el gust per les formes rimades en tant que aquestes “acosten” allò que es diu a un nivell superior. El poble més planer es va allunyant de la poesia com a manifestació artística específica i l’endevinalla en canvi li permet mantenir-hi contacte mitjançat el llenguatge poètic. Mitjançant el llenguatge poètic evitem una més que possible aspror en certs enunciats.

La memòria. El llenguatge oral tradicional s’ha basat sovint en el ritme intern de la llengua, que pren la forma de vers, de l’accent i la rima per facilitar que la memòria recordi. És a dir que recordi allò que caldrà explicar, com allò que s’escolta. Podríem dir que la rima i el vers fan a l’endevinalla la mateixa funció que les fórmules d’inici fan a les rondalles.

Altres aspectes a considerar en la relació endevinalla popular-llenguatge poètic

Tenint el que hem explicat com a eixos vertebradors de la relació endevinalla popular-llenguatge poètic, i relacionats amb ells, podem anar més enllà i fer altres consideracions més específiques que refermen el lligam entre l’endevinalla popular i la poesia.

Dins de les endevinalles, aquelles que són adreçades als infants són molt exitoses i difoses. Una raó important és el fent que l’infant està en fase d’aprenentatge de paraules i conceptes i l’endevinalla relaciona ambdues coses. L’endevinalla és una de les activitats de relació pensament-llenguatge que causen més satisfacció en els infants, perquè satisfà la curiositat i perquè hi ajuda molt el fet que estiguin construïdes amb versos populars, fàcils de recordar. El ritme musical del vers sol despertar la simpatia de l’infant i amb no gaire esforç pot aprendre versos de memòria. De fet, el primer que els infants aprenen de memòria en l’escolarització no és sinó un poema o una endevinalla (rimada) curts. I sovint se’ls fa recitar a casa en data assenyalada (transmissió oral de retorn, car els potencials oïdors gairebé segur que reconeixeran el que escolten). Tenim doncs l’endevinalla com a vinculadora amb l’entorn social, i que proporciona sentit social.

Hem arribat l’endevinalla com a eina didàctica important. Mitjançant el vers els infants arriben més aviat a les associacions. Alhora l’activitat suposa un joc amb el llenguatge que connecta amb la poesia. Els jocs de paraules de les endevinalles fan sensible l’infant als sons i a les múltiples possiblilitats expressives que proporciona la manipulació del llenguatge.

Continuant en l’important terreny escolar o infantil que ocupa l’endevinalla, voldria assenyalar que l’endevinalla conté de fet tots els elements de la lírica infantil de tradició oral: forma poètica, un pla rítmic d’expressió que s’obre a significats múltiples, paraules joc, imatges plàstiques, visualitzacions, simbolismes, comparacions… Mitjançant l’endevinalla els infants tenen el primer contacte amb la metàfora. Per cridar l’atenció dels oients, la literatura oral ha omplert el seu discurs de metàfores. I on se n’han utilitzat més és en els refranys, en les rondalles i, és clar, en les endevinalles. Solen ser comparances bàsiques, del tipus: “Un pa bullent, lluent / que alegra tota la gent.” On es compara el sol amb un pa.

De fet, el vessant lúdic és fonamental per entendre l’atractiu de l’endevinalla, sobretot la rimada, en els infants. Hi ha un seguit de jocs linguístics com ara els embarbussaments, les rondalles, els refranys, les cançonetes infantils… que comparteixen en major o menor grau l’aportació de la rima. Les rondalles és on seria menor, i es limitaria a l’ús de les fórmules d’inici i final d’aquesta: “Vet aquí un gat, vet aquí un gos / aquest conte ja s’ha fos.”

Relació endevinalla popular llenguatge poètic: No tot són flors i violes

Malgrat el que hem apuntat fins aquí, resulta que la relació endevinalla popular-llenguatge poètic no és una relació exempta de presumptes obstacles.

El primer prové de la mateixa essència de la relació endevinalla-poesia: L’esmentada relació suposa un creuament sospitós, perquè malgrat que comparteixen alguns aspectes com ara la sonoritat, el que no es diu…, tenen fronteres clares.

L’endevinalla tanca. L’endevinalla fa treballar l’enginy i el camp de lllenguatge. Però cerca una solució. Una solució que només és una. Tancada.

La poesia obre. Ofereix portes obertes, fa pensar, però només pensar sinó sentir, no implica només la ment. I el resultat no és una solució concreta, potser no se’n derivani tan sols una o diverses solucions sinó un interrogant.

Això ens duu a dir que l’endevinalla se serveix de llenguatge poètic, però en essència queda més allunyada de la poesia del que sembla per la forma.

El segon obstacle, més que obstacle és la constatació que malgrat tot el que s’ha comentat fins aquí el llenguatge poètic no és un element imprescindible en l’endevinalla. La vesteix, l’adorna, li dóna un to lúdic, un cert to literari, en facilita la transmissió, sí, tot això, però… els elements eixos de l’endevinalla són uns altres. Hi ha endevinalles que no utilitzen llenguatge poètic.

Joan Amades, referència obligada en aquest terreny, va ser el primer que va distingir quatre elements constitutius en l’enunciat de l’endevinalla: dos d’essencials, el nucli i els complements; i dos d’accessoris, un element accessori purament poètic i un element accessori sacramental. En l’enunciat el nucli fa referència a l’ésser de l’endevinalla. Evidentment la referència és velada i metafòrica. Els complements són dos, que Amades anomena Encarrilador i Despistador segons que siguin elements de l’endevinalla per orientar o per desorientar l’oient (o el lector). L’element despistador no sempre hi és, però quan hi és pot dificultar en extrem la resolució de l’endevinalla. I vet aquí que arribem als elements accesoris i hi trobem, l’aparició d’algunes frases poètiques que tenen el mèrit d’enriquir i endolcir el discurs, però que, ai, las!, resulta que no són imprescindibles. I finalment els elements sacramentals es refereixen a les fórmules de començament i final “Endevina, endevineta” o “Qui no ho endevinarà un bon ase serà”, respectivament i entre d’altres.

De tota manera, la forma rimada és d’aparició habitual tant en el nucli com en els complements, com en els accessoris, per descomptat.

A tall d’exemple: “Un pam ençà / un pam enllà / i un pam que n’hi penja.” És una envevinalla constituïda només pel nucli, però conté una rima.

Conclusió

De fet, el que sí és clar és que la majoria d’endevinalles són dictades en forma versificada, algunes amb un bon sentit mètric i rítmic, encara que sovint algunes puguin tenir una rima gairebé inexistent, amb absència de regles mètriques, amb versos sovint coixos o dissonants… Però dotades d’una sinceritat i d’una proximitat amb la poètica que neix veritablement del poble que han permès i contribuït a la seva transmissió al llarg de tantes generacions des de temps remots fins avui dia. Actualment les endevinalles corren el mateix perill que altres formes de transmissió oral, per això la tasca escolar en els infants és tan important per la seva continuïtat en les societats més desenvolupades, que s’allunyen cada cop més del folklore que els és propi. Els factors que hem esmentat que afavoreixeen la transmissió d’endevinalles en els infants ens permeten un bri d’esperança.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, J. (1951): Folklore de Catalunya, Editorial Selecta, Barcelona.

BASSOLS, M. (1990): Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

ORIOL, C. (2002): Introducció a l’etnopoètica, Cossetània Edicions, Valls.