M. Margarida Bassols

Els enigmes poden ser definits de diverses maneres, però gairebé tothom coincideix a considerar-los com a problemes expressats en un llenguatge analògic o metafòric. Per a la seva resolució requereixen ingenuïtat i pensament acurat.

Aristòtil els equiparava a expressions metafòriques relacionades amb fenòmens naturals. “Es poden treure metàfores d’enigmes ben fets. Les metàfores, en efecte, impliquen enigmes…” (Aristòtil 1985, 250).

La paraula enigma sorgeix del mot llatí aenigma, que al seu torn prové de l’aenigmia grega, que vol dir “obscur”. L’enigma és una proposició obscura, un joc d’enginy en el qual el subjecte és destinat amb un tipus de discurs fosc, ja sigui una xarada, un anagrama o un logogrif.

“… és una metàfora, o un grup de metàfores, la utilització de les quals no ha arribat a l’ús generalitzat dels parlants i l’explicació de les quals no és pas evident” (Rolland 1877, viii).

L’Abat Cotin (1659) creu que els enigmes són maneres de canviar el vestit dels objectes (Bernasconi 1962, 12), igual com fem normalment les persones, i defensa que “totes les obres de la naturalesa i de l’art, siguin senzilles o compostes, poden ser objecte dels enigmes, encara que siguin coneguts. Altrament, quin sentit tindria enfosquir allò que ja ho és en ell mateix?” (Besnasconi 1962, 25). Fa referència, segons sembla, a la foscor intrínseca del llenguatge. No cal, per tant, cercar objectes i temes difícils; n’hi ha prou amb presentar de manera complexa, obscura, allò que ens és més evident i proper, perquè els enigmes són quelcom semblant a “canviar de vestit una mateixa persona” (Bernasconi 1964, 12).

Anàlisi pragmàtica de les endevinalles. Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú. Ajuntament de Bellpuig/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1990

Anuncis