Màrius Serra

Composició, generalment en vers, que es refereix, d’una manera ambigua, a un objecte o a un concepte que cal endevinar. Com ara: “Cap pelut a cap pelat, / es posa eixut i es treu mullat” (el pinzell), o “Camina sense tenir cames, / xiula sense ésser xiulet; / qui no ho endevina / ja pots dir que és un ximplet” (la serp). L’endevinalla és la variant popular de l’enigma clàssic i la seva importància en la transmissió oral de la cultura l’ha fet preuat objecte d’estudi d’antropòlegs, lingüistes i pedagogs. Sense cap mena de dubte l’endevinalla és el joc de paraules més ben estudiat i documentat, en català i en gairebé totes les llengües.

Manual d’enigmística. Columna, Barcelona 1991, p. 73

L’enigmística és una tècnica creativa que consisteix en la pràctica estètica de l’art de jugar amb els codis de signes. Convé mantenir el caire general d’aquesta denominació perquè és la més adequada a l’hora de designar les infinites variants de jocs de paraules, sons, imatges i conceptes lògics. Els únics comuns denominadors de l’àmbit de l’enigmística són, d’una banda, l’esperit lúdic que defineix el concepte joc i, en segon lloc, el caràcter dual de la percepció que porta implícit el binomi ocultació/descoberta. Qualsevol fenomen cultural que contingui un percentatge important d’aquestes dues constants entra en l’àmbit de l’enigmística.

Manual d’enigmística. Columna, Barcelona 1991, p. 84

Enigma

Composició, generalment en vers, que proposa a través de l’obscuritat i de l’ambigüitat, qualsevol cosa que cal endevinar. L’enigme és el pare culte de l’endevinalla, i el seu origen és paral·lel al del llenguatge.

Manual d’enigmística. Columna, Barcelona 1991, p. 78